Mostrando las entradas para la consulta Torts ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Torts ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Les olives 3, Los torts 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

Les olives 3, Los torts 2

Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni massa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubríe la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “massola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Seguirá...........
Nota: Les fotos les hay baisat de Internet.

Les olives 2, Los torts 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html

Les olives 2, Los torts 1

Les olives 2, Los torts 1, ratera, trampa, ferro, cuc, oliva

ratera, trampa

ratera, trampa, tordo, tort, tord

ratera disparada


No tots los dies plovie, uns atres fae boira, mol húmida, uns atres fret, mol chelat, y algún, mol raramén, hasta eisie lo sol.
Entonses que bé se estae als carasols.
Cuan te chitaes per de nit, los llansols pareisien humits, per aisó algúns camins, se posae, al caliu del foc, un tobot (ladrillo sin agujeros) y, cuan estae mol calen, s’el envoltae en un drap y se posae dintre dels llansols, al mich del llit y aisí cuan te chitaes se notabe mes caloreta.
Cuan estabem malals, a camins, mos posaen lo tobot, pero mes a suvin ere la bosa d’el aigüa, ven calenteta, casi bullín.
Al inviarn, se trasnochabe menos y tamé se matinabe menos. A alguns s’els pegaen los llansols, per ejemplo a Luiset. Cuan li cridaben, li costae eisecás. Se rentabe, com los gats, que l’aigüa estabe mol freda, al cuartet de la tenalla del aigüa. Y después almorsabe, normalmen sopes bullides o escudellades, a camins farinetes. Cuan acababe se posae alguna coseta a la borchaca del pantaló. Un día ere un nuguet, un atre unes figues maellanes seques y unes naus o unes armeles, pa fe “panets”, pa minchasels mentres anaben pel camí, aisina lo fret se notabe menos y lo camí se fae mes curt. (Los panets se faen ubrin les figues y ficán dintre un tros de nau o una armela y tancán la figa atre camí). Cuan t’els minchaves ere una mescla mol bona, rica en calories, pero tamé bona de gust. Se mesclae la farina de la figa, la figa y la nau o l’armela, un mos mol bo.
An aquells tems, grasies a Deu, sino, no sé que auriem senat, encara estae permitit pará les rateres (cepos). Natres ne teniem entre quince y vin, criaem los cucs de la farina, pa ficals de reclam. A voltes, Luiset, sa mare y sa chermana sen anaen en lo animal pel camí, mentres que lo Rubio anae parán les rateres. Asó tenie una ventacha y un inconvenien. La ventacha podies esculli lo puesto que vullgueres, tenies tot lo campo del mon desde casa, hasta arrivá a la finca, claro tenies que enrecordat agón habies ficat cada ratera, pero com u faes casi tots los añs, los puestos eren los mateisos o proxims. Lo inconvien: sol podies reconeise un cami, cuan tornares per denit; y, a camins, algú habie reconegut per tú, perque trovaes la ratera disparada y alguna plumeta a la bora, algún garramós habie pasat per allí y se habíe endut la casa, menos mal que no sen habíe emportat la ratera; a camins ere alguna rabosa, alguna algarsa o un atre animalet dels que en aquells tems ne ñavie mols, lo que habie minchat a la teua cuenta, pero entonses la paradeta estabe plena de plumes, perque desplumaven al animalet avans de minchasel.
L’atra manera de pará ere, al voltán de la finca, agón estabes cullín, tenie ventaches e inconvenien. Les ventaches estaes prop de les rateres y ere difisil que ningún les reconeguere per tú. Podies reconeiseles dos camins: a michdia, a la hora de diná y per de tarde, avans de marchá capa casa. Te enrecordabes milló de agón habies posat cada ratera, les tenies vichilades, e inclús, cuan reconeisies a michdía, sino te agradabe algún puesto, lo podies cambiá, perque habies vist que los torts se movien per un atra part. Lo inconvenien, estabes masa prop de agon les tenies paraes y lo ruido dels ganchos y lo parlá de les persones podie asustá als torts.
Un día, al aná a reconeise, a michdía, van trová a un tort, dret, davan de la ratera, a pun de picá, se habíe quedat paralisat al veure a les persones, Luiset no li va disá que se arrepentire, se va tirá damún d’ell, lo va agarrá, y pa la boseta, ya no farien “masola” (fe masola volie di que no habien casat res, que habien tornat en la boseta tan buida com se la habíen emportat).
Natres teniem un acuerdo en los torts, ells se minchaven les nostres olives y natres mols minchavem a ells.
Ñabie una historieta que yo mai vach podé sabé si ere verdat o mentira. Dieve que los torts al minchás les olives, y al pasá la oliva pel seu cos y per la molella, llimpiave l’os de la oliva de una capa de grasa que lo cubrie y que eisa capa, si ere la persona la que se minchave la oliva, no se llevabe e impedie que encara que plantares eise os, se ubrire y eisire una olivera menudeta. Pero si plantaes l’os que se habie minchat lo tort, al llevali eisa capa, creisie la olivereta, aunque fore borda y ñaguere que empeltala después. O sigue que faen maleses a les olives, pero grasies a ells eisien oliveres o empials naus. No sé si será verdat, pero corrie eisa historieta. Serie un misteri y un secret mes de la naturalesa, que pasare aisó.

Seguirá.......
Nota: les fotos se han baisat de Internet.

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

Les olives 7

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-7.html

Les olives 7


Los que se habien quedat preparán lo diná, esperaen en verdadera impasiansia als que habien anat a reconeise les rateres. Teniu en cuenta que según lo que portaren aisí serie la sena. Y ells u sabien, pero aisó si habíen caigut tres o cuatre torts, la cara dels que venien ya u diebe tot y los que esperaben se alegraben en ells.
-Agüelo, ham de aclarí que lo que anem a contá ara es verdat de la bona, que no mos inventem res, que eren tems mol durs y se pasae molta nesesitat, molta fam, tamé natres y a lo milló uns atres encara mes.
Lo diná estabe fet, per mol pá, les sardines ransies, un día seba, uns atres pataques y casi tots los dies olives, de les que habíem cullit, al caliu.
La mare agarrabe una sardina de cubo, gran, y ne fae tres parts, la cogueta p’al crio, la part del mich, p’al rubio, ere l’home de la familia, y lo tros del cap de la sardina pa ella. Pero no del tot, los ulls, que tamé se minchaben, los u donabe al crio que los estabe esperan com si fore un premio per haber casat torts, no sabeu lo que li u agraie. Ella se minchabe lo poquet de carn que eisie de aquell tros de espina rebuscae pel cap de la sardina, yo mai vach sabé lo que buscae, ni si trovae res, pero mai se va queisá. Lo menut se minchabe la poqueta carn que podie traure de la cogueta de la sardina, y después chupae y chupae la espineta, y seguie chupan y aisí se fartabe de aire.
A camins, según com anaen les coses, la sardina en ve de repartis pa tres, se fae pa dos, per la mitat; al menut sempre li tocabe la part de bais, per po a les espines de dal.
Ña que tindre en cuenta que entonses per una peseta, te donaben siat o vuit sardines de cubo (guardia sivils).
Lo dia que tocabe seba, se posae al caliu y después se repartie a trosos entre tots. Si tocaen pataques, aisó ere millo, normalmen tocabem a una pa cada un, salvo que fore gran, que, entonses, mo la repartiem.
Despues venien les olives al caliu, de eises ne minchabem vuit o diau pa cada un, en un bon tros de pá. Sol fae falta agarrales de la olivera o de la banasta y posales a la foguera, eisien plenes de siandra, pero en lo pá casi no se notae, algunes per masa calo, se reventaen, pero tamé eises se minchaven, tot se aprofitae, tot estabe bó.
Pa acabá un troset de pa de figues, (a una caisa de fusta se anaen posan files de figues maellanes, mol apretaes, a les que s’els habie llevat lo tronchet, después de les figues, una capa de farina, y ara un atra capa de figues, a torná a apretales y aisí hasta umpli la caisa. Damún se posae un pes fort, pa que quedare tot ben aplanit, ben apretat, ben atapit), una figa o una nau o una armela, o un orelló,  trago de ví o de aigüa y a seguí cullín.
No vull que ningú me tingue compasió, ere lo nostre dina y tots estaem conformes en ell. A la nostra manera erem felisos y si quedabe un poc de fam, ensomiabes que per la nit tendries un platet de col en pataques y un tort o un muisonet. Yun atre tros de pá.
M’enrecordo que cuan era mol menut, tenie un cabas menudet, un cabaset y lo rubio pa fem treballá, encara que era tan menut, va fé un trate en mi. Me donabe una perragorda per cada cabaset que umplia de olives. Ya me veeu a mi buscan les solaes mes grans pa intentá  replegá les olives a almostes, a grapats, en aquelles mans tan menudetes, a ver si podía umplí pronte lo cabaset y enseñalu al rubio. Portaba damún una llibreta mol menudeta y encara que apenes sabía contá, en un llapis, que sol li quedae lo cabet, anaba fican un uno, per cada cabaset de olives. Me pareis que mai vach arriba a una peseta. Que, an aquells tems, ere tot un dineral.
Cuan ñabie fang, pa pode escarba milló les olives de entiarra se empleaben unes “ungletes” que eren trosos de hojalata, en forma de ungla que se posaen als dits, retallats dels pots de la lleit condensada.
A l’Aldea se ha constituit un Consell, pa corregim les faltes al escriure y les palaures (palabres) que dic mal. Lo prime que me han fet es corregím aisó matéis les palaures que yo hay escrit hasta ara com a paraules y lo Consell m’a dit que aisó es catalá. Y de momen, este grapat de persones que están mol cabrechades per lo que mos están fen, ha dit que de catalá, res de res.
Eise Consell m’a dit tamé que als mich-guans, que se empleaben al inviarn pa replegá les olives y que yo los había nomenat com a “michons”, perque sol cubrien la má, pero no los dits, s’els diebe “melindres”. A l’Aldea mane lo consell. Pos melindres.
A camins plovie y com sol eren cuatre gotes, seguiem replegan les olives de entiarra, a voltes, hasta en una borrasa damún d’els muscles, encara que enseguida se empapae y mos posabem tots remullats, chipiats.
Eisos dies p’els camins de l’Aldea se veien mols fantasmes aná y vindre del campo en una borrasa per damún.
L’Aldea ere un poble fantasma y eisos dies u pareisie més. La machoria de aquells fantasmes ya u son de verdat, ya están al atre costat. Y l’Aldea está prop de se tamé un poble fantasma.
Pronte se convertirá en un fantasma més, en les seues cases vuides, la chen viurá a Alcañis, agón te casi tots los servisis y cada día puchará a trevallá a l’Aldea, allí están los carres en los que ya no se sentirán críos, sol se escoltará, la veu del aire, cuan bufe y ya no trove a ningú pa espentá, sol algún papé y algún tros de la planta de la que se faen los ramasos.

Seguirá......



Les olives y 8

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-y-8.html

Les olives y 8


Al tems de les olives, lo trevall no se acababe al campo, continuabe cuan arrivabes a casa.

Después de desplumá los torts, algún hasta se despelletabe al llevali la pluma, y minchá les tripetes, faltae ventá. Uns dies se fae avans de sená, uns atres, después. Ñabie que fé dos ventaes, la de les olives de an tiarra, pa oli, y la de les de dal, pa l’aigua.
Se esteníe una borrassa an tiarra. Damún de un costat se posae lo ventadó, mirán cap a dins de la borrassa. Después en unes atres borrasses, arrugades a lo llarc, se fae un rogle, un parapeto, a les boretes de la borrassa estesa, escomensán desde un dels costats del ventadó que tocaben an tiarra y donan la volta a la borrasa, hasta arrivá al atre costat del ventadó, aisí se fae com un toll bais en la roba, pa que les oliven quedaren replegades allí dintre y no se estengueren per tota la entrá.
Un cabas se umplie de olives y se anaben tirán desde la part alta del ventadó, poc a poc, anán esparramanles per tot lo aparato y pa que baisaren a poquet, pa que aisí les fulles anaren caen an tiarra. A la part de bais del ventadó, mos posabem un a cada costat y a medida que anaben arriban les olives, llevabem les fulles, chits, pedres u olives roines y les escampabem mes cap lo final de la borrasa pa que no faren mún chustet debais del ventado.
Y aisó hasta que se acabaen les olives. Ya estaen totes llimpies.
Les fulles y chits se posaen a uns sacs p’al bestiá. Les olives, unes a un costat, unes atres al atre, esperaen la visita dels comisionistes.
Estos eren uns veins del poble, (a camins tamé ne venien de forastés, pero s’els apoderaben los del poble, perque los coneisiem y teniem confianza en ells, ya sabeu tratanse de perres, a lo segur), que compraen les olives a les mateises entrades de les cases; resien ventaes. No sé cóm. Pero se enteraben de quí ventae y se presentaen allí. Se medien les olives en un doble (doble decálitro) y se rasabe en una fusta planeta que se portae pan aisó. Les del aigüa se posaen en caises, les den tiarra, en sacs p’al oli.
Te donaben un papé de un talonari, sense més, en la cantidad de dobles que habien medit de una clase y del atra, que fae de resibo y al atre día pel matí, anaes a cobra si ñabie dines. A camins tardaben uns dies en pagat.
A l’Aldea ñabie dos comisionistes, la cosa se posae bona cuan los dos coinsidien a una mateisa entrada, en les olives de bona calidat, resien ventaes, totes relluentes, negres, gordes. Normalmen, según la cullida, la cantidat y la calidat de la oliva que se venie, la nit escomensabe en un preau (precio), pero según anabe la nit, podie acabá en mes car o en mes barat. Ara cuan als dos los interesabe la mateisa partida y arrivaben al matéis tems, siantim a siantim anaben, puchan lo preau, hasta que un se rendie y li disabe les olives y la operasió p’al atre.
A partí de eise momen, ya ñabie un atre preau al poble, totes les que se compraren a parti de ahí, ya se pagaben mes.
Y a la nit siguiente a torna a escomensá, ere bo que ñaguere dos comisionats de diferentes empreses.
Habiem fet bona venta, ara una pasteta y un aniset y a dormí.
Demá será un atre dia.
A casa se posaben olives en aigua. Se posaben a una tenalla en aigüa y sal, a camins sels posae algún chit de timó. Uns atres los posaen saduricha.
Unes atres se portaen al molí y allí en “cofis” se paretaben be y sels fae soltá l’oli. A camins s’els fae un atra pasada pa acabá de escurriles. Eise ere l’oli que se gastaría a casa durán tot lo añ.
Ñabie una clase de olives, que s’els diebe sevillanes, que se cullien viardes, se chafaben a unes tauletes y en unes masoles espesials y se arreglaben tamé en aigua, sal, timó y algúns los posaen alls.
Mes tart hay sentit que les olives se cullien en unes máquines que se posaen als tractors y se fae maure tota la olivera. Pobres albres. Me imagino que pa fé aisó se preferisen albres mes menuts, en troncs estrets que se puguen maure be. Entonses les oliveres  velles, les de soques mol amples y grans troncs, será mes difisil culliles aisina y se aniran tallan y desapareisen. Quina barbaridat algunes segúr que, cuan encara eren empials, veurien al Cid, a Al Rufat, a tans y tans veins. Y ara com ya son velles ya ningú los vol. Ningú mos vol als vells, tenim masa añs, ham de disá pas als albres mes chovens, als que s’els puguen aplicá los ferramens modernos.
Tos vull demaná un favó, diseu de llechí un momen y penseu…penseu que dintre de una oliva, si la apreteu, lo mes segur es que sol isque una goteta menudeta de suc (oli), pues imagineutos la cantidat que fa falta pa umpli una botella, una garrafa, un trull….Ara cuán t’os mincheu un tros de pa en oli, u valorareu mes. Cuánta sugó de llauradó ña dintre de eise suquet.
Y posats a pensá, imagineutos tame un gra de blat, sí, aisó menudet, aubriulo, sol ña un polset de farina que casi no se veu; penseu un poc mes, cuáns gráns farán falta pa traure la farina necesaria pa prepará eise tros de pá que t’os hau posat en l’oli…tamé ahí ña molta sugó de llauradó.
Ara ya val de pensá, algún camí, cuan mincheu alguna de estes coses, enrecordeutou del trevall de un mun de chen olvidada de la má de Deu, que cantan jotes, y que fan tot eise treval pa que vatres pugau minchá, pa que puguen minchá los vostres fills, u pugau disfruta y se felisos. Si es aisí tame ells serán felisos y trevallarán en alegría, cada día, cada semana, cada mes y cada añ.
FIN.

Lo foc

Ara cuan se arrime lo fret, me ve a la memoria aquells tems en que no ñabíe calefacsió y la cuina y la estufa eren coses de chen acomodada.

Lo foc

La chen sensilla sol teníe lo foc bais y alguns sortuts un brasé pa la taula redoneta, eissa a la que li diuen “camilla”.

Pa dormí se portáe la bossa de aigua calenta, lo tobot recalentat, los calsetins gorts y la caloreta del que dormíe a la teua bora.

Ñabíe mantes y a camins borrases pa dormí damún de la palla de la pallisa, sobre tot cuan veníen hostes y sels dissáen los llits, ni bons ni ruins, los únics que ne teniem, p’an ells y los de casa en les mules que tamé donaén caloreta y alguna que atra oloreta, pero an aquells tems los nasos no eren tan fins com ara. No ñabíe ambientadós si acás algún manoll de romé o timó florit, penchat de la llumera del techo, que tamé donáe bona oló.

Tot l’añ se anáe replegán lleña, tenín en cuenta que tot l’añ fae falta pos se fae lo minchá al foc en los topins, les caseroles, les olles y les paelles, en les seues corbetores (cobertores), posanlos a la bora de les brases, de la siandra.

No se desperdissiáe res, tot se aprofitáe. Me enrecordo de les oliveres que se secáen o que ñabíe que arrencáles perque molestáen o perque se habíen tornat bordes. Prime en lo serrucho de dos mans, ben engrassat en un tros de cona del pernil, se talláe lo tronc o los troncs que tinguere y se trosecháen, en lo mateis serrucho, en lo de una má o en la estraleta. Se fáen troncs curts, pa podels portá a casa. Y allí, cuan plovíe o neváe prau pa no podé isi de casa, a la entrada o al corral, lo que ne tinguere y sino al carré, en la estral gran se fáen ascles. Éstes se replegáen a un clapé, aprofitán, sobre tot los puestos que quedáen vuits, davall de les escales. Allí ben ordena(d)es, en los troncs menuts.

Tamé se guardáen les ascletes, les rametes y los papés. Tot asó es lo que primé se posáe al foc, se enseníe en un misto y cuan preníe se anáen posán troncs y ascles cada camí més grans hasta fe una bona foguera.

Al puesto del foc, a la cuina, se fáe lo foc an tiarra, ñabíe una plancha que se posáe contra la paret, pa que no se recalentaren los tobots o los tabics de la paret en les flames. Tot aissó estáe devall de una chumenera, per aón sen anáe casi tot lo fum, dic casi tot, perque una part, l’aire del carré lo fáe revocá y tornáe per avall, plenánmos de fum y d’oló de fum pa tot lo día, sobre tot lo pial del cap.

M’enrecordo que la nostra plancha teníe la figura de San Miquial, lo San del poble, calsigán al dimoni, es com si ademés de la caló a la paret mos guardare del foc del infiarn.

Ñabíe una mancha pa bufá la flameta menudeta, sobre tot cuan la lleña estáe humida, o al prinsipi cuan se enseníe lo foc y se tornáe a apagá.

Com es natural se fáe molta siandra que después se empleáe com abono pal campo, ya u hay dit mols camins, no se desperdissiáe res, natres SÍ que ressicláem, no com ara.

En la fusta de algúns álbres, ñabíe que tindre mol cuidau, pues esclafáen y soltáen un mun de purnes que eren mol perilloses, pos podíen pendre a la lleña que estáe de reserva o a cualquiera que estare a la bora, y an aquells tems no ñabíe extintós, si acás algún sifó de la casa Arrufat de Valderrobres. (Copet)

Cuan lo trevall del campo dissáe algún día lliure que ere casi mai, mos dedicá(b)em a arrencá les soques de les oliveres talla(d)es. Se fáe un forat a tot lo voltán hasta descubrí tot lo tronc y les arraíls que ñabíen dintre de la tiarra. Lo que podíem u serráem en lo serrucho de dos mans. Lo demés se fáe en una estral gran; se claváe a la fusta, a on conveníe, y después se posáe un tros de fiarro, com si fore lo cap, lo tall, de la astral, y a pegá en un mall, saltáen chispes y trossets de fiarro, hasta que se conseguíe badá la soca, sino se posáen mes trossos de fiarro y se golpecháen hasta conseguíu.

Los trossos grans que se anáen soltán, se partíen mes menuts y a casa, a esperá la neu, pa fe ascles y guardales al clapé pal inviarn o pa cuan faren falta.

Ya tením lo foc y la lleña a la habitasió que li diem cuina. Al voltán del foc ñabíe cadires de fusta, de corda normal y de corda de palla. Allí, cuan arriváe la nit, mos sentáem tots, ben pretets pa que no se escapare ni una caloreta, tenín en cuenta que per les escales pucháe un fret que se coláe del carré per les rendijes y les bades de la porta.

Al “RACONET DEL FOC” se posáe la persona més importanta de la familia, lo agüelo, ere lo jefe de la familia y eisse puesto li estáe reservat, dingú se atrevíe a lleválu, ell teníe lo feis de la lleña a la seua bora y sabíe cuan teníe que afechí un tronc.

Allí se depreníe la vida, ere la universidat dels críos, les persones grans parláen de tot y tú escoltáes y te empapáes com una esponcha de tot lo que sentíes. Ya sabeu “cuan sigues pare mincharás aus.”

Soliem comprá sardines de cubo ,ere un dels minchás més barats, te les veníen embolicáes en un papé fort, crec que ere de estrasa.

Cuan paráem rateres y teníem sort y caíen torts o muixonets, los peláem al voltán del foc tirán les plumes a les brases pa que se cremaren. Als bichos los traiem les tripetes y la mollega y les posáem a les brases en un tros de aquell papé de estrasa, en un chorret de oli y un pessiguet de sal. Qué bones estáen. Si algú camí podeu, probeules.

Algún día si neváe mol y no se podíe eissí al carré o si l’agüelo estáe malal lo veíes al seu racó pegan alguna becá, mich sondormit.

Me preguntaréu ¿per qué tos conto estes coses?, pues perque ara que yo ya soc tamé agüelo, com fa este fret, trobo en falta lo racó del foc y sobre tot trobo en falta a m’agüelo. Bona nit agüelo José.

FIN.

Mondongo

La parella de persones que mos acompañen, están vivín a una época diferenta a la nostra, per aissó les coses que los passen y que ells viuen, ña que posales an aquells tems y no ara, perque algunes no se comprenen an estos añs nostres. O sigue que los que pugáu, tanqueu los ulls y torneu atrás, los demés feu un gran esfors y llichíu la charrada y poséutos les ulleres de aquella edat.
Avui mos situem als primes mesos de un añ dels sesanta o aissí.

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa
Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa


-Bon día yayo.

+Bon día sagal, se te han pegat los llansols.

-No, que ya fa un ratet que me hay eisecat. Ya me hay minchat les sopes escudelláes. Ara estaba preparán uns panellets (se preparen en figues maellanes, passáes per farina, ubiartes per la mitat y dintre se pose una armela llimpia o una nau pelada), pal camí.

+ Dónat pressa, sino mentres parem y no parem les rateres, arribarém al campo a la hora de diná.

Aissó ere una costum, al aná a replegá les olives, algú de la familia sen anáe per dabán y paráe unes rateres p’als torts; les posáen en cucs de la farina que relluisen mol, pa que lo muissó, al aná volán lo vesque y baiso a “picá”.
Mentres fáen camí se solíen minchá alguna figa en algo dintre o algún orelló, pa pasá lo tems, mentres buscáen los millós puestos pa pará les rateres.
Ña que tindre en cuenta que an aquells tems, casi tots los díes se senáe lo mateis, un plat de col del hort y un tort de segundo, de postre unes olives de les d’aigua. No ñabíe res més, encara duráe la pobresa de la guiarra y lo peis y la carn estáen casi prohibits perque no ñabíe dinés pa compráls.

Sin embargo los torts eren barats, piarde un poc de tems al aná y al torná del campo, pa pará y reconéisse.

Lo agüelo en una eissadella a la má, lo menut en un feis de rateres y lo “potet” a on estáen los cucs, mentres lo gran preparáe la paraeta, lo sagal posáe lo cuc al ganchet, sempre trián los més gorts y relluéns.

A unes atres charrades ya hay esplicat com se solíe fe la paraeta y tot lo demés del asunto de les rateres.

Ara está prohibit y si te pillen en rateres, te denúnsien; an aquells tems, sense los torts no haguerem pogut viure.

Per la tarde, al plegá la faena, mentres los demés carregáen los animals, los de les rateres sen anáen per dabán, a la seua, a reconéisse y replegá les rateres. Ara portáen una sistelleta pa fica dins la “casera”, encara que algún camí, pocs grássies a Deu, fáen “masola”, o sigue no habíe picat res o algún animal, les algarses, los corvs o alguna rabosa, que tamé ne ñabíen, habíe “reconegut” avans qu’el amo y se habíe minchat lo muissó; en eissos casos a la bora de la ratera buida y disparada, ñabíe un mun de plumes.

Cuan se arribáe a casa, casi sempre al mateis tems, los uns y los atres, se descarregáen los animals, se triáen les olives y al racó del foc a pelá los torts, pa adelantá faena a les dones y que los pugueren frechí o fe en salsa, según lo díes.

Les plumes se tiraén al foc, y en un trosset de papé se posáen les tripetes a rustís a les brases en un chorret de olí y un poco de sal. Alló ere lo vermut de avans de sená y se fáe aguantán la oló, bueno la pudó de les plumes cremáes.
Fáe uns semanes que habíen matat lo gorrino del añ.

Al día siguién va eissí plurigañós y com tota la nit habíe estat pluviñán, no van podé aná al campo. Mentres uns fáen lleña en lo tronsadó, lo serrucho de una ma y les astrals, la gran y la de ma, lo agüelo y lo net teníen un atre trevall.
La “caseta del gorrino”, soll a Fórnols y a uns atres puestos, ya casi se habíe eissugat del tot dels pixúms del gorrino vell. Ells van rascá totes les parets, les van encalá, blanquechá en cal.

+Venga menut que paréis que portes caparra o galbana, més depressa eissa brocha.

-Ya vach, pero ¿per qué li ha posat azulete (blavet) a la cals?
+Mira que eres alcahuet, tot u vols sabé. /bachillé a Beseit/
Y al matéis tems que li despentine lo pial, en la ma, li va esplicán:
+Asó son coses dels añs que fa que hay nascut, lo tems te enseñe algunes garrames, la cals es masa blanca y aguante poc la brutíssia del gorrino, pero si la mescles en un poquet, hay dit poquet, de azulete, sense dissá de sé blanca, se oscurís un poc y aguante milló les taques. Ya saps que los gorrinos tenen costúm de arrascás mol assubín en la paret.

-Ya está pintá, ya m’en puc aná a chugá als indios y als vaqueros.
+Eh!!!, para un poc, que, encara no te has guañat lo chornal, que sol ham fet les parets, ara falte lo den tiarra, porta lo chapo (com una eissada, pero semicircular), rascarém la tiarra, la rentarém en zotal y lejía y cuan estigue ben eissuta, posarém palla nova, pa cuan vingue lo nau se trovo una alcoba llimpia y guapa. O es que a tú no te agradaríe, ya que te aparten de ta mare y te dissen sol a un puesto nau, trova una bona caseta pa pode minchá y dormí.
-Home!, pos claro. ¿Cuán lo comprarém?

+En cuan pregonon que ne han portat al “sechá” (plassa aon normalmen se posen los venedós ambuláns en los seus “tenderetes”.
-¿Podré acompañali a triá lo més majo?

+Claro, menut, que tú eres un “entés” en gorrinos y saps mol de compres y ventes –li conteste l’agüelo, mentres sen enfot un poc de lo “sabé” del net -.
Y la vida seguís a l’Aldea.

Un día mentres van parán, per lo mich del monte, los is un cachap de poques semanes, Luiset que lo veu, solte les rateres y a corre detrás, lo agüelo rien, sap lo difíssil que es casá un conill corrén y menos un crío, pero li fa grássia un “cachapet” (enrecordeutos que als de la Aldea, de mote, los diuen cachaps) corrén detrás de un atre cachapet.

Ya sap quí guañará lo animalet está al seu terreno, lo crío en los pantalóns curts, esgarrañánse totes les garres y entropessán en totes les plantes del monte; si es romé o un timó, tira que te vas, pero si son archilagues o coscolls esgarrap segur.

Lo crío y lo conill se piarden de vista, per la espesura del monte. Al poc, torne lo crío, paréis que porto mala cara, sol se li veu lo pit, segur que porte totes les garres nafráes, pero bueno es una esperiánsia més, aissí es com se deprén a esta vida dura nostra, la del campo.

Lo agüelo lo espere a la vora del feis de rateres.

+Hala anem, que ya tenim una massola, sino mos doném pressa ne farém un atra, los més matinadós ya mos haurán furtat los millós puestos pa pará.
“Sebeta” escomense a caminá, pero li estrañe que Luiset no se vasque queixán, se chire pa preguntali si li pase algo y se trobe al sagal que li enseñe un cachapet de semanes, lo porte agarrat de les potes de detrás, la cara del menut u diu tot ha guañat la primera batalla de la seua vida, de una guiarra que será llarga y damún la ha guañat dabán de s’agüelo, al que vol tan.

Lo vell pille al conill y li pegue un golpe fort y sec detrás de les orelles, lo desnuque; lo bicho ni se ha enterat, ya está corrén per los montes del sial; éste ya no se escapará.

Cuan arriben al campo y conten la aventura als demés de la familia, tots felisiten a Luiset, encara que porte les garres plenes de moradures y esgarraps, ell está contén.

 Lo animalet cuan lo han vist ells, a sabé cuán rato portáe corrén y de quín esparvé, rabosa o gos se anáe escapán, debíe está cansat y al veure que lo crío eissíe detrás d’ell, li ha vollgut engañá y se ha amagat detrás de la soca de un , pero lo sagal té bona vista y se ha donat cuenta y se li ha tirat damún agarránlo. Se ha guañat la cuixeta.

A Luiset no li ha fet molta grássia que l’agüelo matare al animal, pero, per dintre, ha entés que es ley de vida. A casa algúns camíns ha vist a sa mare y a la agüela matán gallines y conills. Les persones pa mantíndres tenen que minchá y a camíns es nessessari tría ells o natres.

“Sebeta”, al veurel “pesaros” li vol esplicá la vida y u fa de una manera espessial, comparán coses.

+Mira, los animalets que están a este mon al matéis tems que natres están ficats pa achudamos, ya veus los animals de cárrega, sense ells no podríem treballá los campos; los del corral mos donen aus (ous) y carn; algúns del campo lo seu canto y la alegría de veurels volá y disfrutá dels seus colós. Tots fan algo bo pa natres.

- Pero la rabosa mos se mínche los torts de les rateres.

+ Pero tamé los conills que están malals pa que no passon les enfermedats a uns atres, mos llimpien los campos dels animalets que se moríssen y en lo seu minchá tamé llimpien de algarses y uns atres animals que sino se faríen masa abundáns.

+ Tú, cuan te minches lo tort, te minches la seua vista, per aissó has segut espabilat y has vist com lo cachap se amagáe. Cuan te alimentes dels conills, ressibisses algo de la seua velosidat, per aissó has corregut tan depresa y has alcansat al animalet. Y aissí podríem di de tota clase de animals que mos acompañen. Tots mos enseñen o mos donen algo.

Cada edat, cada tems, te los seus cuentos, lo importán es si mos enseñen algo y ña persones que han nascut pa contá cuentos.
Al inviarn es normal que ñague díes grisos, díes oscurs, que plogue, que fasque boira, fret y aire y hasta que nevo.

Un día va nevá mich pam. Lo ruin no es que piárdegues eisse día, sino lo siguién y a lo pichó hasta lo atre, mentres se revén la neu y la tiarra esta chelada o plena de charcos; no se que es pichó pa treballá a la agricultura.
Pero no tot es pa ruin, lo día de la nevada pregonen que lo día de demá, si lo tems u permitís, ñaurá venedós al “Sechá” y si a algú li fa falta ñaurá un que portará gorrinets.

Aissó anime a la nostra parella, un día o un atre teníen que comprá lo gorrino y ara aprofitarán lo mal tems pa ficál a la caseta y mirá com se trove allí.
An aquells tems este animalet ere mol nessessari a una casa, no sol per lo que se traíe lo día del mondongo, sino perque ere una manera de aprofitá moltes coses de les que empleáen a casa. Allí anáen les peladures de les pataques y de totes les verdures y hortalises, se posáen al calderó, se cuitíen y en un grapat de segó o de panís ya teníes minchá pa dos días p’al gorrino, damún que “resiclaes”, ell anáe engordín y tú tenies la casa llimpia de sobres y recuencos.
Aquella nit Luiset casi no va dormí. ¿Com seríe lo gorrinet? ¿Serie manso o furo? ¿Podríe trial ell? Cuán tardáe en fes de día. Y pensán en estes coses, se va dormí. Escomense a ensomiá y de repén lo gorrino se ha fet mol gran y li está pegan espentons, li estire la roba y te fret….
Es lo agüelo que li cride al tems que li lleve la roba de damún pa que se despiarto avans
+Hala bon moso, que mos quedarem sense gorrino!
Lo menut se despiarte, te taragañes als ulls, al remat se done cuenta de quí li cride y se enrecorde que avui es lo día. Se eiseque corrén, se vestís a tota presa, se rente, ya te les sopes bullides damún de la taula, se les minche en un Jesús y ya está preparat pa aná en lo agüelo, menuda parella fan los dos.
Per lo carré del mich, per la costa de les mules y al Sechá. Allí, a la bora de les coves, chun a les escaleretes ña un camión menut en un home a la bora. Se arrimen, Luiset com es menut, puche per les escales, desde allí veu que dintre de la caisa, a la que li ha llevat lo toldo, ña una dochena o aisí de gorrinets, encara que tenen un poc de palla davall, deuen tindre fret, en lo horache que fa lo fiarro de la caisa deu está chelat.
Un dels gorrinets se li quede mirán, te una taca negra a la orella isquiarra, se miren, lo gorrino mau lo cap y li seguís mirán.
“Sebeta” parle en l’home, se posen de acuerdo, ne ñan uns un poc més grans, poc, y uns atres uns sentímetros més menuts. Uns a diau duros, los atres a nau. Mire a Luiset:
+¿Ten agráe algún més que los atres?
-Si, yayo, eise de la taca a la orelleta.
Lo agüelo mire eise gorrino, puche y baise lo cap, sí, ha triat be, parle en lo home:
+Eise que diu lo sagal ¿per cuán mol dise?
*Bona vista, eise es dels més espabilats, diau duros.
+Home! Que te una taca a la orella.
*Per aiso mateis, eisa taca tamé la té son pare, es lo milló mascle que ting.
+Pero home, eisa taca li lleve lo bon aspiacte. Perque se ha encaprichat lo sagal sino eise ni lo miraría. Nau duros.
*Venga ni pa vuste ni pa mi, coranta y siat pesetes y no li rebaiso ni un siantim més.
+Pues perque li u hay prometut al menut, sino…..
Se donen la ma, “Sebeta” trau la cartera y conte nau billets de a duro y dos de a peseta. Lo home intente agarrá al gorrino, pero este se li escape, chillán, varies voltes, al final lo pille de la garra trasera dreta y los u done, encara chille.
“Sebeta” lo agarre als brasos com si fore un crio menudet, lo sagal baise de les escales y li pase la ma per lo llomo, lo animalet, se calme, se pare de maures y de chilla. Serán bons amics.
-Grasies, yayo, ara que ya es nostre, ¿es mascle o femella?
+Es un masclet.
-¿Me dise que lo batecha?
+A ver ¿que se te ha ocurrit? -Diu l’agüelo, al tems que mire cap lo campanari que se veu desde allí bais-.
-Pos li vull posá “CHUM”.
+¿De la chumenera?
-No dels chums de les bases.
+Hala, pos ya té nom, enguañ tindrem un CHUM.

Tot contens, arriven a casa y solten al gorrinet a la seua caseta. De momén, com si estare asustat, se quede a un racó. La familia se arrime a veurel, l’agüela agarre una almosta de granulos dels conills y lu pose al minchadó, a la vasía, después li fique aigua a una lata y la dise allí a la bora.
Lo animalet se arrime, probe los granulos, pareis que li agráen, se fique a minchá com un descosit, com es menut casi no arrive al minchadó, se eiseque sobre les garres de detrás y se fique a minchá afanós. Tan despistat está intentán arrivá als radés granulos que no se done cuenta y en les potes de detrás entropese en la lata y hala l’aigua per an tiarra, tots sen enriuen, avuí no es un día pa enfadás, ya tenen gorrino y mol gorrino.
No tos vach a cansá contautos la vida de Chum, ya sabeu que es mol aburrida, en cuatre metros cuadrats, a minchá y a dormí, menos los domenches per la nit que es dichuni. A engordí y engordí, sense veure la llum del sol.
En eise añ que viu té momens bons y uns atres ruins; de estos radés se enrecorde sobre tot del día que lo van capá, que mal li van fé.
-Yayo, ¿Per qué lo capen?
+A ver si te u sé esplicá. Tu notes eisa oló a gorrino, casi pudó, pos ya vorás als dos o tres mesos de operal sen anirá eisa sensasió; se engordirá més que es lo que a natres mos interese pa que isque més mondongo y ademés no se tornará furo, será més manso.
-Val, val, ya me ha convensut.
Un gorrino comprat a prinsipi de enguañ, a la hora de matal solie pesá entre vuitanta y novanta kilos en canal, encara que ñabíe cases que los debíen de empapussá y arribáen als sen, sen diau, sen vin y hasta sen trenta.

Los ratos bons del gorrino, casi tots teníen que veure en Luiset, sempre que podíe, cuan li donáen de minchá li agradáe está daván y li cridáe per lo nom. Hasta lo pun de que més tart li gastáe alguna broma. Cuan lo animalet estáe chitat, Luiset cridáe: Chum, Chum y lo bicho se eissecaé enseguida y acudíe al minchadó, creen que li portáen més minchá y allí no ñabíe res, li habíe pres lo pial.
La porta de la caseta ere de fusta en un forrallat per de fora; per la part de bais teníe algún tros de fusta querat, minchat per la carcoma, cuan teníe fam, assomáe lo morro per aquell forat, Luiset, si estáe prop, se arrimáe y al mateis tems qu’el cridáe, Chum, Chum, li donáe una mansana, sobre tot les que estáen cucáes, o un tros de panolla de panís, lo afarám la engancháe y se u mincháe tot, no dissáe ni lo suro de dintre, per si a un cas se quedáe algún gra enganchat.
Parlán dels ratos bons, Chum va tindre la sort de que eisse va sé un añ bo de melons, sobre tot de carn, pero, a causa del tems que no va fe masa caló, van madurá mol tart y entonses mols los van cullí “pepinos” y ya sabeu quí se va aprofitá de aissó, cada tripada, cada fartó, pero sempre lin apetíen més, sempre ne volíe més y damún los u portáe lo seu amic. Lo cridáe Chum! y meló viart, a trossos, al minchadó. Going, going, que bo está lo meló y que bo es lo seu amic.
Ere costum de casa, no sé si a la Aldea o a uns atres pobles faríen lo mateis, que los domenches per denit no li donáen de sená, com ere festa, sobráen menos coses de diná y la chen descansáe per la tarde.
Y poc a poc se va pasá tot l’añ y va arribá chiné del añ siguién, als primés dies.
Van buscá un día qu’els vinguere be a tots, van comprá les espéssies y les demés coses que fáen falta pan eisse día. Van prepará barreños, calderes, capoladora en les seues cuchilles, embutidora en los seus tubos, tenalletes, cañíssos y moltes coses més. Trossos de caña pa podé pencha les burrifaldes dintre de la caldera, una bobina de cordell fi pa lligá tot lo embutit. Alló ademés de sé lo día de la matánsa, ere una gran festa familiá.
L’agüela habíe fet galletes de casa, rosquilles, mantecats, nuguets y casquetes y habíe preparat anis y ví de naus, tot u teníe en una bandeja a la despensa que estáe a la mateissa entrada.
No sé perqué a la familia ñabíe persones espessials, cada una enteníe de una cosa, la mare les burrifaldes, l’agüela lo foc, que no se apagare may, que sempre estare ruén, eisse día teníe que sé aissina. Ñabíe una de les tíes que ere espessialista en les espéssies, cuan estáe la mescla de carn preparada, ella se sentáe en una cadira, daván del barreño, los demés fenli rogle, no se podíe fica tota la sal de una volta perque te podíes pasá y lo embutit que fore eissiríe salat, ella u fáe milló, anáe afechín sal y espéssies, poc a poc. De cuan en cuan preníe un pessiguet de la mescla y sel posáe als labios, lo probáe, donáe la seua opinió, movén lo cap, si lo movíe de un costat al atre ere que no estáe al pún y a seguí posán, hasta que se convensíe que eisa proporsió ere la ideal, entonses movie lo cap de dal a bais y se enriebe un poquet, bona señal, tots en una risseta a la cara. Hasta eisse momén sol ella probáe la mescla. Ara cuan habíe arribat a alcansá la perfecsió, ya ne dissáe probá als demés que, com es normal, tots donáen lo visto bueno.
Los demés que tamé estáem allí, erem portadós (ara portam asó, ara portam alló) y probadós (uns camins perque mos u donáen a probá, uns atres perque alguna má aprofitaé que no la miráen y pilláe algún pessiguet o grapadet de cualquier barreño, en les espéssies de la tía, tots estáen bons).
A la vora del foc, se habíe preparat un bon clapé de lleña, eisse día no se podíe piarde tems en puchá y baissá, sol se estáe pal mondongo, ere lo seu día.
Lo gorrino ya va está sense minchá dos díes avans, pa no tindre res als budells que un camí llimpiats y rellimpiats serviríen pa embutí les burrifaldes, les grans y les fines, les butifarres, y los fils de chorissos y les llonganisses.
Lo día de avans van bullí la sebá pa les burrifaldes y la van dissá tota la nit, dintre de un sac penchat al balcó pa que se escurrire be. An aquells tems los carrés eren de tiarra y l’aigua que escurríe del sac, caíe al carré y éste se la embebíe.
Después de sená, una sombra va baissá a la entrada, a on estáe la caseta del gorrino, no se van sentí palabres, sol suspiros y gruñits, ere la despedida de dos amics, amics de un sol añ, pero amics, un habíe batechat al atre.
Eisa nit la chen se retiráe tart y al matí siguién, a les tres o les cuatre, encara que ere inviarn, tots per amún.
Y aissó que lo sacrifissi solíe escomensá a les sis, pero ñabíe que ensendre pronte lo foc y posá aigua a bullí, pa pelá al gorrino.
Insistisco atre camí pa que tos enrecordeu que asó passáe fa mols añs, avui o no te dissaríen matál o nessessitaríes un permís espessial, ells diuen que es per la sanidat, yo crec que ademés es pa cobrá mes arbitrios. Si an aquell tems lo gorrino ere fundamental, dell se aprofitáe tot, ará tamé alimente a algúns achuntaméns, tamé se aprofiten dell.
Vach a intentá contátos una tragedia, la que parle de la mort, lo sufridó es Chum, uns atres son artistes secundaris y los demés invitats.
La entrada tindríe uns diau u onse metros cuadrats, per an tiarra palla estesa, per allí, eisa matiná, podíe corre l’aigua o la sang y no ere cosa de que dingú patinare; a un costat una portadora preparada, al mich una taula allargada e inclinada cap avan, cap lo carré. Per tot lo voltán de la taula un reglet menut clavat a la fusta, pa que ñaguere com una paret menudeta a tota la taula, tota no, en lo tros que donáe al carré, lo regle dissáe los cantóns y se anáe chunín hasta dissá sol un pam de separasió. Ere la taula pal sacrifissi, la taula de matá-gorrinos que anaé de entrada en entrada, cada día a una casa, pero sempre servíe pa lo mateis, pa mata a un animalet que no habíe fet cap de mal, sol minchá y engordí tot l’añ.
Lo invitat prinsipal ere un home que portáe un mono blau, damún un devantal de cuero hasta lo pit, y per davall unes botes de aigua. A la seua sintura una correcha, en una funda, de la funda eissíe un mánec, pareissíe de un puñal, alló no podíe di res bo, pero es que a la ma dreta portáe un fiarro y eise fiarro acabáe en un gancho, puntiagut. Pero aquí ¿qué va a passá?

En eissos ferraméns preparats casi tindríem que avisá a la Guardia Sivil, no sigue que paso una tragedia.

A les escales una dona, arremangada hasta lo muscle, porte un devantal blanc que pareis nau, entre la ma dreta y lo costat descanse un barreño gran, vuit, llimpio, sense res.
A la dreta de la taula assessina está la caseta del gorrino, lo pobre animal al sentí tan soroll, no rechiste, ni se mau y aissó que porte dos díes sense minchá; no sap perque li han posat eise cástic. Lo seu amic se ha assomat a veurel per damún de la varana, li ha dit adiós, ¿per qué se despedis? sen anirá a algún puesto. Li ha paregut que per la seua cara baissáe una gota de aigua, va!, se acabaríe de rentá o serán alusinasions meues, com porto dos dies sense probá res, me u estaré imaginán.
En lo passadís que ña, a la dreta, entre la paret y la taula, los homens forsuts, preparats als dos costats del pasillo, lo Luiset, a la bora de la caseta, detrás de tots.
Ya han repartit los papés de la actuassió: aubrirán la porta de la caseta, com fa dos díes que no minche, ficarán lo calderó, sense res pero aissó lo gorrino no u sap, a la bora del de les botes de aigua, cuan lo animal isque y se vasque arrimán, lo “asesino” lo enganchará en lo fiarro ganchut, per davall de la barba, tot los homens se tirarán damún y cada u lo agarrará de una pota, Luiset de la coga, diuen que pa que no se envasque per abán y cuan lo matarife digue “ARA” tots a una lo pucharán damún de la taula y allí……..





Abans de escomensá la funsió, me empeño en advertítos que yo sol vach está en dos o tres matanses, entonses tos conto lo que un sagal, un Luiset cualsevol, se pot enrecordá de algo que va pasá fa sincuanta y sinc añs o més.
Per un atre costat, teníu en cuenta que a cada puesto se faé de una manera, tamé a cada poble ere diferén y hasta a cada casa de un matéis poble, o sigue que llichiu asó com una charrada més del agüelo “Sebeta” y, si no esteu conformes, detrás de estes ralles escrites, poseu les vostres opinions, les vostres crítiques, no li tingáu cap de compasió.
Les sis en pun, a eissa hora, an aquella entrada de la Aldea se fa un silénsio total, si acás se sentís algún suspiro de un crío; lo del devantal de cuero agarre lo gancho de fiarro en les dos mans, més fort si se pot, done uns pasos hasta ficás a la bora del calderó vuit, la dona del barreño de la escala, baise a la entrá y se fique a la seua dreta, lo barreño preparat. 

Tots tensos, esperen, lo matadó baise lo cap, es la señal, tots preparats, algú aubris lo forrallat y la porta de la “caseta del gorrino”. Chum se trove un piná de garres que sol li disen un camí, escomense a pensá mal, pero allí al radé está lo final, lo calderó del minchá y ell porte dos díes sense probá res, sen va diriacte cap an ell.

Cuan está casi arribán, lo home del mono pareis que li acaríssio la barba en un fiarro que porte a la ma, de momén sentís un mal mol gran, li ha clavat un fiarro a la barba, per la boca li ha eissit una den més, una den de fiarro, pero qué doló més gran.

Y sentís com un bram que diu: “ARA”, y damún del seu cos sentís un mun de mans y lo picho veu com unes mans que ell creíe amigues li agarren la coga. Lo eiséquen y lo fiquen damún de una taula, lo cap y lo coll al aire, fora de la fusta. No se pot maure, lo tenen inmovilisat. Lo seu amic estiránli de la coga, la dueña que li ha estat donán minchá y aigua tot l’añ, porte un barreño vuit y lo fique davall del seu cap.

De repén, a la llum de la bombilla de la entrá, un cuchillo relluis, Chum sentís un golpe al coll, pero aissó no es lo pichó, note que té un forat nau y que per allí se li escape la sang, se li en vá la vida. Vol chillá com avans, pero ni aissó pot fé, ya casi no sentís doló, ya casi no sentís res. Anáem cap lo matí y se acabe de fe de nit. Tot es oscuridat. Ya no ña res.

La sang que ha eissit a chorro un rato, mentres la dona la rechiráe, casi ya no cau, lo del mono blau, encara li fa dos o tres moiméns al cos del animal y ne cau una poca més, al remat, no chens. La dona seguís rechirán pa que se no se fasque dura, no se coagulo.

Lo mal ya está fet. Que escomenso la festa.
Estiren lo gorrino cap atrás, ya está al mich de la taula, ya lo podeu soltá, de aquí no sen ha escapat cap, seríe lo primé.

Lo radé de soltál es lo Luiset, está amoinat, per dintre diu unes palabres de despedida: “Adiós Chum, adiós amic meu”, encara mire atre camí al gorrino mort, no pot sé Chum, fa un momén estáe viu, pero allí esta la orella isquiarra en la taca que li acuse. Es ELL.
Después de la tensió del momén y al veure que tot ha eissit be, a casi totes les cares se asome una risseta nerviosa, ya se ha pasat. La agüela trau de la despensa la bandeja de les pastes y la pose damún del gorrino, tots trien lo que més los agrade, lo menut pille un nuguet li fa enrecordá a la coga de Chum, se repartíssen tasses, les botelles de licor pasen de ma en ma. Es una alegría que tape alguna tristó.
Algú encara sen fot del sagal:
*Ha ñagut un momén que casi mos escape cap la porta, menos mal que algún forsut aguantáe de la coga y ha pegat un estiró que lo ha tornat cap atras”.
Casi tots sen enríuen de la grássia, menos Luiset y lo agüelo que no disse de mirál, apenat.
Als sinc minuts, cada u dise la tasa a un puesto pa la próxima ronda y se retire la bandeja de les pastes, la agüela la torne ha umplí desde la cacerola a on guarde les atres.
Los homens puchen al foc, allí ña un calderó gran, ple de aigua bullín, cada un agarre un topí dels que ña preparats damún de la taula, lo umplís de aigua y baise cap a bais.
Allí no han estat parats lo barreño de la sang ya se ha puchat per adal, al seu puesto se ha posat la portadora, davall de la punta de la taula.
Lo home del mono a medida que li baisen l’aigua va escaldán al gorrino de dal a bais, hasta la coga la fique un rato dintre de un topí bullín, igual que les orelles y lo morro. Lo demés, venga aigua bullín per damún. Aigua que va escurrín per la pell del gorrino y al remat acabe en la portadora.
Cuan li paréis que eise costat ya está a pun, pare la noria dels homens y los topíns y en una espéssie de “cassoleta”, escomense a rascá per a on ha ficat l’aigua, lo va pelán, li lleve lo pial de la pell.
Al acabá un costat, li donen la volta y fa lo matéis per l’atre costat, los homes tornen a baissá aigua bullín, primé lo escalde y después lo pele.
Ya está afeitat, ara, llimpie tota la taula del pial que ha pogut caure y la rente en uns topíns de aigua. Te que está llimpia pa lo que vé.
L’aigua y la brutisia acaben de caure dintre de la portadora, después la durán al monte y la buidarán.
Li aubrís la tripa, trau tots los budells y los fique a un barreño, sel emporten per amún, allí ya na chen que los llimpiará un per un, después los donará la volta, los tornará al revés, y encara los rascarán en una cullera de fusta hasta que se tornon transparéns.
Los grans, pa les burrifaldes grans, los michans pa les burrifaldes fines, los normals p’als demés embutits.
Lo estómec, después de llimpial be, lo farán a trossets, chun en les potes y farán callos, eisos a un atre barreño.
Tráu lo feche, lo embolique en la “mantellina” / telet a Beseit, la pleura / y lo hu done a un home pa que lo pucho a dal del tot, allí está preparat tot lo asunto del mondongo.
Trau los sachíns, aquí tenen costum de fe ensachináes, quines pastes més bones.
Los pulmóns (lleus a Beseit) y demés parts de la tripa, y encara ésta una volta llimpies, les puchen al foc y les posen a bullí. Cuan ya estiguen, ñaurá que refredals, que móldrels, ficá les espéssies y fe la butifarra.
Ña un premio pa Luiset, trauen la vejiga, “la bufa” li diuen tamé. La llimpien, la unflen en aire y li fan nugos a la entrada y a la isida y la lliguen en cordells pa que no se envasque l’aire masa pronte y un balón pal menut. A la segunda potada en les albarques se desunflará o se reventará, pero ya no podrá di que no ha tingut un balón. /pilota a Beseit/
Li tallen les potes, cuan ya está tot lo estómec llimpio, lo posen achiñollat damún de la taula, es com si estare demanán perdó, ¿per qué? pense lo sagal, si lo pobre no ha fet cap de pecat.
Ya está la mitat del trevall fet, ara un atre respiro, un atra ronda, atre camí la bandeja de les pastes y los licors, que pan aissó habíen guardat les tases. Y casi son les siat, paréis mentira pero ha passat una hora.

An eisse momén arrive lo alguasil, lo matadó pille mostres, normalmén eren un trosset de costella, un atre del coll y un atre de la galta y, después de pendre una pasta y una copa, sen va depresa a casa del menescal. Mentres este home no dono lo permís no se pot probá la carn del gorrino. 

Y no disém de aclarí coses. A uns atres puestos, un camí que lo gorrino está mort, lo penchen de les potes de detrás y lo trosechen, paregut a com hu estem esplicán.
L’home del mono blau, en una espesie de astral menuda li talle lo cap, tamé se aprofite tot, lo servell, rebosat a pesiguets en au, ben frechidet; la llengua, les galtes, les orelles, tot. Lo que no se minche directamén, se bullirá y se farán callos o se moldrá y pa les butifarres.
Después se tallen les faldetes, los costats, se separe la grasa, la frechirán y la manteca que isque la ficarán a una tenalleta. De allí se traura pa fé pastes (per ejemplo los mantecats), pa brená, se untáe al pa y se posáe un poc de sucre per damún y hasta pa cuiná algúns plats espesials.
Después trauen los llomos, uns se frechirán pa “la tenalleta” o “lo topí”.
Llugo les costelles, normalmén se partíen y se frechíen, tamé pa “la tenalleta”.
Ñabíe algunes cases que, com a la carnisería tamé matáen gorrinos, compráen part de un o les “peses” que los apetíen y fáen lo mondongo més gran, mesclán lo de casa y lo comprat.
Les paletes, les garres de daván y los pernils, les garres de detrás, a medida que lo matarife les va separán del cós, un home en un devantal al muscle, les va puchán adal del tot, allí acaben de sangrals, pa que no quedo chens de sang dintre, los salen y los posen damún de un cañís en algún pes damún, a camins ficáen un o dos sacs de sivá damún.
Y an aquella entrada se ha fet un milagre, fa poc damún de la taula ñabíe un animalet, ara ya no quede res d’ell, ha desaparegut. Lo del mono blau, llimpie be la taula, te que serví pal siguien. Cobre lo seu trevall, un atra ronda, la tersera, la radera, tornen les pastes y los licors de despedida y después trauen la taula al carré, ell se la carregue a encostes y sen va en los seus ferraméns carre aván, en la taula a la esquena pareis una tortuga pero de les perilloses.
Casi al mateis tems arrive lo alguasil, no ña problema, lo gorrino ere bo, tol podeu minchá.
Luiset puche y baise lo cap, ell ya sabíe que Chum ere bo, estáe batechat, hu habíe fet ell, lo mateis día quel van comprá.
Lo alguasil encara arrive a tems pa minchás una pasta, cuan sen va, tots contens a almorsá: ña tallades frechides, pasta de les burrifaldes, un tros de cansalá a la brasa, en fin cualquier cosa que tos apetisque del gorrino.
Luiset y “Sebeta”, minchen tallades, lo crío poques. Cada camí que ne mosegue una, pareis que torne a sentí los chillits de Chum cuan lo han puchat damún de la taula, han segut ruins, ell tamé, lo teníe agarrat de la coga.
Com tots no poden está an aquella casa tan menuda, lo agüelo y lo sagal agarren la eisadella, les rateres y lo potet dels cucs y sen van a pará. Avui anirán per “La Telleria”, está prop. Aprofitarán pa fe algo per l’hort y tornarán pa diná en tota la familia.
Pel camí, mentres van parán, lo sagal pregunte:
-Yayo, ¿vuste creu que me ting que confesá que hay achudát a matá a un animalet?
+No home, ya te hu hay esplicat uns atres camins que los animals están pa servimos; que es un poc dur tindre que matals, pero no quede més remei; natres tením que minchá. Mira lo Chum desde la “caseta del gorrino” del sial te está veen y te perdone. Ara tú tens que fe lo mateis que ha fet ell. Ell, encara que lo han matat, mos está servín, fen be a natres. Tú tens que dependre d’ell y de ara en a daván, se bona persona en los demés, encara que algún camí te fasquen mal. Aisina ell te perdonará y tú estarás tranquil ya.
Lo menut mire cap lo sial, intentán adiviná destrás de que nugol estará la caseta de Chum y a lo milló hasta li veu la taca a la orella.
Los demés, sobre tot les dones pasen lo matí bullin, frechín, molén, mesclán, espesián, llimpian los budells y achudan a qui li fasque falta.
Poc a poc lo gorrino encara se va fen més menut, més a trosets, en cambi los barreños y les tenalletes se van umplin.
A totes les finestres se ha ficat tialametálica espesa pa que no entro “la mosca”.
La nit del primé día se dise la pasta de les llonganises y dels chorisos en adobo, pa que prenguen be lo gust de les espéssies , al día siguien es lo día de embutils. Eise día Luiset te trevall, te que apretá lo bras de la embutidora, més fort o menos según li va dien la persona que pose lo budell al tubet. Es com una “cadena” de una fábrica; una persona va umplin lo tubo de la embutidora, desde lo barreño, en una cullera gran de fusta, fique la mescla al tubo; Luiset es lo encarregat de apreta lo bras de fusta, es mol obedien, no pegue sostovons, no eisirie be, hu va fen de una manera pausada, pero manteninla pa intentá que sempre isque la mateisa cantidad de pasta y en igual de forsa, pa que no quedon bufes y lo embutit tingue consistansia; normalmén una dona, va posán los budells al tubet de a bais y dirichín a Luiset de cuanta forsa te que fé y cuan te que pará, perque lo budell está ple; un atra persona se encarregue de lliga les dos puntes en un cordell, preparán lo fil y si ha quedat alguna boseta de aire la punche en una agulla fina; finalmén un atra les va penchan pa disales a secá.
Cuan se acabe de fe lo mondongo done gust mirá lo grané en tot escampat; bueno replegat, venga pencharols per tot lo techo y lo demés estés damún dels cañisos, fa goch veure tot alló, ojalá tot lo añ estare tan plé.
Eise día ere normal pasá un “platet” en algo del mondongo als vehins del carré, ya que habíen aguantat los chillits del gorrino que segú quels habíen despertat, que disfrutaren tamé d’ell.
Los familiás que habíen achudat tamé teníen lo seu “platet”, un poc més abundán que los dels vehins.
Estos platets, tan los dels vehins com los de la familia eren de “aná y torná”, perque lo día que matáen ells, fáen lo mateis en natres, mos tornáen lo “platet”, bueno habíen cambiat lo de dintre, que ara ere de un atre gorrino, a eise casi segur que no lo habíen batechat y no se diríe Chum.
Lo mondongo teníe distribuit l’añ pa consumil, se estiráe tot lo que se podíe, teníe que durá de un añ p’al atre, al pronte se mincháen les tallades, los solomillos, los callos, les burrifaldes gordes; un poc més tart les burrifaldes primes, les butifarres; llugo los chorisos y les llonganises secs y si fáe falta alguna espala.
Cuan arriváe lo estiu ere cuan més se consumíe, se mincháen trosos de magra dels pernils, chorisos, llonganises y les tenalletes; fáen falta bones minchades en tantes hores de trevall y de un trevall tan dur.
Aso no ere inconvenien pa que si un día de cualquier atra época del añ ere nesesari, o si ñabíe forastés, traure un poc de lo que estáe guardat pa la sega y la trilla.
Pal inviarn ya sol quedáen sobres, si ne quedáen; entonses la nesesidat se tapáe en los torts y les cols. Y la esperansa de que dintre de pocs díes la funsió tornaríe a escomensá, tornaríe a ñaure artistes, invitats, casi sempre los mateis del añ pasat, y sobre tot un gorrino nau, aisó ere lo fundamental.
De totes maneres tos fach enrecordá que del gorrino se aprofitáe tot, hasta los osos y les cones. Tot asó se bullíe en sosa, se faé una pasta, que se disáe a secá, damún de un drap, rodechat de fustes, més tart en un arám se talláe en pastilles, casi iguals. Ya teniem sabó, casi pa tot l’añ.
Ara a mols puestos ya no se escalde lo gorrino, sino que se “sucarre” cremán lo pial en un soplete de butano.
Normalmén, al bullí les burrifaldes se punchen en una agulla de fe calsa, pa que no se reventon. Tamé cuan se van embutín les butifarres, chorisos y llonganises, se punchen en una agulla més fina pa que no quedo aire entre la mescla y lo budell y se puguen secá bé.
Lo llomo y la costella se tallen en trosos, se salen y, an algúns puestos, se adoben un poc; despues se frechíen y se solien guardá en tenalletes o topíns, ara casi tots hu fan en “pots de conserva”, lo envase se umplie y se umplis de oli, casi sempre lo mateis en que se ha frechit. Este olí, según los puestos, sobre tot an aquells que fa mol fret, hasta se cheláe y fae una pasta en les tallades.
A que tos ha fet la boca aigua, quín gust, pos hasta demá.
 


Les burrifaldes:
A casa les faen en seba, an alguns puestos li afechien molla de pa, a uns atres les fáen en arrós. Sen fáen de gordes (currutaques) que se mincháen frechides y ne ñabie de primes que se solíen empleá pa ficales als fesols o inclús pa minchá algún tros en crugo, cuan ya estáen seques.
Pa preparales se ficáe la sang, la seba y lo que cada u afechire a un barreño, se mescláe be y ara se afechíen les espéssies que podíen se sal, sucre, canela, pebre, anis en grans y hasta anis liquid.
Tot asó se anáe afechin poc a poc, hasta trovali lo gust. A camins se ficáe al foc una paelleta menuda, se faé la mescla, sen frechie un poc, se probáe y se li afechíe lo que los pareisie quels faltare, y aisí hasta que quedaé be.
Después se embutíen en los budells grans pa les gordes y en los michans pa les primes, com es normal en un cordell (fil) se lligáen les dos puntes separades. Al foc un calderó gran en aigua bullín, de cantó a cantó de la boca del calderó una caña o dos si eren primetes y allí se anáen penchán los fils de les burrifaldes, que no se tocaren de una al atra, sino se pegáen y fáe falta que los tapare l’aigua. En una agulla de calsa se anáen punchán pa que no se reventaren.
Les butifarres:
Pa este embutit se empleáe lo cap del gorrino, les faldetes, en algún cas los pulmons y algunes coses més, tot ben bullit, se trosecháe en la maquineta de triturá (capoladora). Tot ben mesclat.
A eise barreño se li afechíen espéssies  sobre tot sal y pebre, nau moscada y aus ben batuts. Les espéssies se anáen ficán com a la pasta de les burrifaldes, tenín a la bora una paelleta menuda y ana probán.
Después, tamé igual que les burrifaldes, se posáen a bullí sol dos o tres minuts y tamé se puncháen pero en una agulla més fina pa que no se fare aire y no se reventaren.
Después se pencháen, en claus o en cañes, de les llumeres del grané, que ere un puesto airechat, sec, fresc y hasta un poc oscur, pa que se secaren.
Se solíen gastá avans que los chorisos y les llonganises y normalmén se mincháen crugues.
Les llonganises:
Se solíe posá la carn magra y la papada, se molíe tot y a la mescla la tía li posáe les espéssies com hay esplicat mes abán.
Les espéssies que se solíen utilisá ere pebre blanc y orégano, algúns afechíen vinagre, coñac, timó o alls. Asó ya anáe a gust del consumidó.
Tot ben mesclat y espessiat se dissáe una nit en adobo. Al día siguién se embutíen, ben pretes pa que no entrare aire y perderen, se lligáen les dos puntes en un fil de cotó o en un cordell.
Se pencháen com les butifarres, pero les llonganises teníen que está més tems, dos o tres mesos, después se podíen mincha crugues o frechides, si se frechíen se podíen minchá al momén, per ejemplo en un poc de tomata o guardales a la “tenalleta” y minchales cuan un vullguere o faren falta. Y sino, se guardáen penchades al grané o repost y gastáles cuan apetire crugues o frechides.
Los chorisos:
La carn a mesclá es la mateissa que la de les llonganises, ben molta y ben mesclada. Se posen les espéssies com ham dit a les llonganises.
Les espéssies pebre, sobre tot pebre roch dols y si acas un chorro de ví sec, pot se un Jerez.
La mescla se dise descansá veinticuatre hores. Y al dia siguien se embutís en lo mateis cuidau que les llonganises y se dissen a secá com elles.
Lo tems y lo puesto pa secáls y consumils o guardals, aissí com les possibilidats pa gastals es tot igual que les llonganises.
Penchats dels claus de les llumeres del techo, allí dormirien uns mesos hasta que los arrivare la hora de baissá a la taula y acompañá al pa y al vi, menudo despertí ***
Lo pebre roch es lo que los done lo coló.

La manteca:


Tota la grassa del gorrino se pase per la trituradora y se frechís hasta que se desfasque, después se ficáe en tenalletes y se anáe traén, pa gastála com hu ham esplicat més amún. Lo que sobre de frechí la grasa se sol utilisá pa fe pastes, (¿ensachinades?), boníssimes.

Les espales y los pernils (cuixots):
Primé ña que apretáls bé pa que acabon de tira tota la sang, se fiquen en algún pes damún y se dissen airechá damún de un cañís coranta y vuit hores, después se tapen en sal y sels va donán voltes de cuán en cuan en un pes damún, al cap de uns dies se trauen y se penchen a un puesto ben airechat y fresc pa que se acabon de secá be y pendre lo gust de la sal. Ahí solen está un tems llarc. De la forma de secás, del tems y de la forma y la cantidat de la sal dependrá lo gust de la magra. Y hala! hasta lo estiu.
Esta charrada es, possiblemén, la més aburrida de totes, pero hu tenía que posá sino no me hu hagueren perdonat algunes amigues meues. Damún no hauré posat be alguna mescla y me guañaré algún rapapolvo. Pero que ham de fe “al que escriu y fa pa, de tot li pot pasá”. Y a mi me pasará.
Algún amic me ha dit que a camins pa pelá lo gorrino se li passáen archilagues enseses per tot lo cos, aisó cremáe lo pial y después se rascáe la pell, com han dit més amún.
Un atre que ell, a casa seua, lo aguantáen dos añs y entonses veníe a pesá algo més de dos sens kilos, lo doble de lo que pesáe lo de un añ.
Anem a recuperá als nostres amics que tot este tems han estat callats com si estaren de dol.
Ha passat un mes después de la matansa, l’agüelo li diu al menut:
+Chaic, tindrem que pintá la caseta del gorrino, pal que vingue, que se la trovo llimpia.
-Si no li pareis mal anem a disau pa un atre día, avui tinc modorra.
+Tú portes mols díes de modorra, lo que tens es cariños, pos un día o un atre tindrás que torná a entrá a eisa caseta. Te churo que Chum ya no está allí.
-Val, val, pero un día o un atre, ya u farem.
Y dién aissó, fot lo cam al carré, encara seguís en la roña per dintre. Ya se li pasará, tots ham tingut díes michans y al remat te acostumbres.
Uns dies después, ya no valen escuses, no quede més remei; pinten la caseta, la encalen, la rasquen y la freguen.
Al cap de una semana cuan lo sagal ve de escola, al arribá a la porta, sentís un ruido a la entrada:
*Going, going.
Entre depresa, dise lo portallibres a una cadira y se arrime a la caseta del gorrino, la porta torne a está tancada, dintre algo se mau.
-¿Chum?
Va corrén, se asome a la varana, allí está Chum menudet. Lo mire be y no té la taca a la orella, pero lo animalet li mire en uns ulls que li fan enrecordá a un atre gorrinet un añ avans y Luiset sen enriu; ya ere hora. 
L’agüelo que lo estáe esperán, se li arrime:
+Enguañ, com no venies tú, me hay fiat y cuan hay arribat sol quedáe esta, perque es una gorrina.
-¿Una gorrina? ¿La puc batechá?
+Pos claro home, ¿quín nom li posarás?
-Espero que me u penso.
Diu lo sagal, que ha anat a buscá una mansana, vella, pansida, pa donalu al animalet com fáe en Chum, pel foraét de davall de la porta. Li hu enseñe per allí y la gorrineta que la veu, se arrime y lo hu pille de la ma.
A Luiset, se li ensén la bombilla, veu la mansana y veu a la gorrina.
-Ya hu sé yayo, li diré Mansa, de mansana y perque es mol manseta. ¡Hola Mansa!, soc Luiset, ¿vols sé amiga meua?
Lo bicho de agraimén per la mansana, diu:
*Going, going.
-Miro yayo, me ha contestat que si.
Tame en ésta se farán amics. Una nova amistat entre un crío y un animal escomense, pero …. eisa, …………. ya es un atra historia.



Mondongo, embutits

Mondongo, embutits, güeña
Mondongo, embutits, güeña

FIN.

////


Amics del agüelo "Sebeta" que seguiu la serie del "Mondongo":

Ña algunes coses que vull aclarí.
Pensaba que ere bo fe esta charrada an este tems, perque se arrimen los díes en que estes coses se faén an aquell tems.
Vech que no hay asertat, cada día es menos chen la que se apunte a llichí la charrada. Salvo los amics de sempre y la familia, eisos sempre están ahí.
Segú que la culpa ha segut meua. Algún amic y la familia me han donat algún motivo.
Primé me diuen que les charrades son masa llargues, tenen raó, pero sabeu qué pase: com fáe tan tems que no escribía aquí, ya no me enrecordo cuán duráen les de avans, debíen de sé mes curtes. Entonses yo me ensenego escribín y no sé cuán acabá y los agüelos del atre costat me ensenen a contá coses a la orella y no los puc fe callá.
De haberles fet més curtes estes charrades podíen haber durat dos semanes y me pareisie masa, per aisó hay abusat de vatres y les hay fet tan llargues.
Per un atre costat pareis que a algúns nols ha agradat lo tema que hay triat, están contra la violensia als animals, pero aisó, ya hu hay dit mols camins, es lo que ñabíe an aquells tems, no parlo de ara, perque tampoc sabría cóm hu diu, perque no se cóm se fa.
Me ha donat la sensasió, o hu hay entés mal, que a unes atres amigues nols pareis be que lo "gorrinet" sigue lo protagoniste de esta aventura, que tingue un nom, que tingue amics, que tingue sentimens. Hu sentisco, cuan me vach pensá la charrada me va vindre al cap esta idea, la verdat es que ell es lo protagoniste, cóm fariem lo mondongo sense gorrino, claro lo podíem comprá a la carnisería ya trosechat, pero entonses la aventura perderíe part del argumén.
Sé que son mols fallos, pero tos teniu que enrecordá que encara sol soc un aprendís de escritó.
Y ara ya no puc cambiá, soc aissí y la parella "Sebeta" - Luiset me porten per estos andurrials. Pero no los doneu la culpa an ells, lo únic culpable soc yo.
Bona nit.